senar

Les paraules d’una altra persona han expressat el mateix que jo sento.[@more@]

Només us copiu la carta d’en Mercè Amor, publicada a la Vanguardia el dia 7 de Febrer:

"MERCÈ AMOR
– 07/02/2006
BARCELONA
He viscut i treballat cinc anys en un
país àrab i musulmà i fa tres anys que treballo a Barcelona dinamitzant grups de
dones musulmanes. Conec l´islam i conec bé la sensibilitat dels musulmans. La
publicació de les caricatures del profeta Mohamed no ha estat qualsevol cosa.
Han estat diverses, però considero que especialment una ha estat insultant i
feridora. És aquella en què apareix el Profeta amb atributs de terrorista. La
lectura és clara. Si el Profeta de l´islam apareix d´aquesta manera, estem
acusant aquesta religió de terrorista. Miopia o ignorància? O les dues coses a
la vegada.

De totes maneres, un joc perillós ja que es tracta d´una
humiliació més. Per als musulmans és una humiliació Iraq, és una humiliació
Afganistan, i sobretot és una humiliació Palestina.

Senten que Occident
segueix dirigint els seus destins, i això és una humiliació. I ara hem tocat una
de les coses més sagrades per a milions de persones. Estem vivint una època de
gran crispació i cal lucidesa per relaxar l´ambient tan enrarit.

En
aquesta Europa cada vegada més multicultural cal com mai unir esforços. Formo
part d´un equip integrat per cristians, musulmans, ateus i agnòstics que
dediquem moltes hores a educar els nostres joves, vinguin d´on vinguin, en la
cordialitat i en el respecte a la diferència. Fets com aquests no ajuden gens la
nostra tasca. Crec que en aquest cas. com en d´altres, en nom de la llibertat
d´expressió no podem contribuir a deseducar els nostres joves."

No puc estar més d’acord amb la Mercè

Tweet

Els resultats de l’enquesta publicada
el dilluns per La Vanguardia em fa dubtar del veritable objectiu de
les enquestes

[@more@]

El titular “La mayoria de Catalanes
votaria sí en el referèndum de l’estatut” ens aboca a
la idea de que els contemporanis que ens envolten han decidit votar
sí en el referèndum. Les dades esgarrifen, perquè
afirmen que gairebé sis de cada 10 catalans votaran sí
al referèndum. La mateixa proporció de votants d’ERC:
“Seis de cada diez votantes de ERC refrendarian ya el proyecto”.
Simplement aberrant. El resultat de les assemblees comarcals que es
van fer fa uns dies, el que es pot inferir és més aviat
el contrari; és a dir, que els militants d’ERC no estan gens
ni mica per aquest estatutet.

Per curiositat vaig llegir la “fitxa
tècnica” i m’adono de perquè les enquestes a Espanya
no l’encerten ni de lluny. Es va enquestar mil persones, 400 de les
quals a Catalunya. I ara em pregunto, com pot ser que amb l’opinió
de quatre-centes persones es pugui deduir l’opinió de sis
milions d’altres persones?

D’altra banda, per que es presenten els
resultats com a veritats contrastades i no com a resultats d’una
enquesta? Aquesta manera d’actuar em recorda la lletra petita dels
anuncis, aquelles que expliquen els asteriscs dels titulars.

Tweet

En Mas continua col·leccionant
punts en el seu carnet personal del cinisme i la hipocresia.

[@more@]

Ahir, a la inauguració de la
ponència de l’Estatut ens va regalar amb afirmacions com que
“jugar al tot o res a la negociació acabaria amb el no res”
i ens diu que la seva estratègia és “assolir
per etapes l’estatut aprovat al Parlament”. O sigui, més del
mateix, més indignitat i més mentides. Quan només
feia quatre dies que ens esperonava amb “a per totes o sinó res”, amb
afirmacions com que “aquest és l’estatut que necessitem i
cap altra cosa és el no res i no paga la pena lluitar-hi”,
“Catalunya és una nació”, etc.

Ara continuem igual, Catalunya és
allò que alguns catalans senten i que el Parlament recull -com
a bon parlament regional-, que el finançament anterior, aquell
que ens perjudicava tant, es pot millorar i assumir durant uns quants
anys, que la capacitat legislativa del nostre Parlament pot estar a
l’arbitri del govern de torn, que l’actual l’hi ho ha promés…

…continuem igual, sense notícies
del nacionalisme del Mas.

Tweet

Reflexions al voltant de l’enrenou que s’ha format arran de la publicació de les caricatures de Mahoma…
[@more@]

Potser em titllaran d’ésser
correctament polític. Potser em titllaran, més
aviat, de babau defensor de qui posa en perill el dret a la llibertat
d’expressió. Potser, però també potser no ens
hem adonat de que la llibertat d’expressió com la resta de
drets, ha de tenir límits. O la nostra feble memòria ja
ha oblidat els insults que sota aquest dret ens han llançat
des del la COPE i d’altres mitjans de comunicació?. Es que ja
hem oblidat com es pot atiar l’odi des d’un mitjà de
comunicació?

Potser en Jomeini Losantos no troba
insultant dir-nos terroristes, fins i tot trobarà que això
és veritat, però per a nosaltres aquestes frases són
insultants i tots hem desitjat que algú el tanqués la
boca. Jo encara ho desitjo.

Potser l’alcalde de Salamanca troba que
Catalunya ha espoliat -com ho va fer Atila amb Roma- l’arxiu de
Salamanca, però per a nosaltres aquestes afirmacions són
insultants i tots hem desitjat que algú el tanqués la
boca. Jo encara ho desitjo.

Potser l’historiador David Irwing troba
molt encertat afirmar que l’holocaust és una mentida, però
per als jueus això és insultant. A Àustria i
Alemanya, això és tant detestable que fins i tot hi ha
lleis que ho prohibeix i, per això, el tal David Irwing va ser
empresonat i és a l’espera de judici.

Potser els historiadors César
Vidal i Pio Moa, troben molt encertat l’afirmació de que en
Franco va fer el que calia, que va ser un gran home i que la culpa de
la guerra civil va ser de la República, però per a la
majoria de nosaltres això és insultant i desitgem que
hi hagués una llei semblant a l’austríaca i l’alemanya
que empresonés qui digui aquestes bestieses.

El que vull dir amb tot això és:

1. No crec en la violència, no
   la defenso com a mètode, encara que la puc defensar com a
   única sortida en determinats casos (no pas aquest)

2. Crec en la llibertat d’expressió,
   però no en la “il·limitada llibertat d’expressió”

3. Crec que no podem, en nom de la
   llibertat d’expressió, fer conyes del que ens roti pel cap,
   sense pensar que, potser, per a d’altres això és un
   insult semblant als que he enumerat abans.

I ara, qui vulgui, que faci servir la
seva llibertat d’expressió, que a Can Senar és permesa!

Tweet

El brau és un animal amb molta
força física. És bell, imponent, tramet sensació
de força…

[@more@]

…és molt territorial; el líder
ha de lluitar contra els aspirants per tal d’imposar-s’hi i mantenir
el seu poder. Aquest animal, però, té un punt feble,
molt feble; té un caràcter molt irreflexiu i davant les
provocacions es cega i carrega amb totes les seves forces.

Això és el que li ha
passat a en Mas. ERC el va provocar amb el canvi a la
Generalitat i en Mas ha hagut de demostrar que ell és
més fort que cap altre “brau”.
Des que va aconseguir el pacte amb en ZP, no ha parat de
reptar la resta:

“Si
podeu, milloreu el pacte que he aconseguit!”

Aquest repte l’ha fet a tort i a dret,
al Carod, al Saura, al Maragall… Evidentment,
aquest repte només vol demostrar la seva capacitat “física”
per a envestir. Mentre tant, al “ruedo ibérico” de
la política de l’estat, els uns -PP- demanen la sort de
vares, per tal de fer sang i apaivagar la força del
nacionalisme català. Altres -PSOE- demanen la
sort més “fina y elegante” del capot. El conjunt de
totes dues sorts ha aconseguit el mateix de sempre, aigualir la
reforma i convertir el Parlament i la Generalitat en
quelcom merament decoratiu, o sigui, que sembli que manem, però
sense fer-ho.

Tweet

Estic molt d’acord amb les teves
paraules d’en Mas i l’Estatut.

[@more@]

Ens ha traït, en Mas, ens ha
mentit miserablement durant molt de temps, ens deia moltes coses i en
Terricabras ens las recorda al seu bloc
(http://www.terricabras-filosofia.info/cat/weblog_comentaris.asp?ID=12630&PageCounter=0).
Resumint tot el que Mas i CIU han dit:

• Som nació i ha de queda
  clar al nou estatut

• Hem de tenir una relació
  bilateral (de tu a tu amb Espanya) o si no, no val la pena fer un
  nou estatut

• nosaltres (CIU) apostem clarament
  per canviar el sistema de finançament i no pas per millorar
  el que ja tenim

I ara ens diu que ha aconseguit el
millor que es podia aconseguir:

• No som nació, només
  alguns catalans sentim que som nació

• No tindrem pas una relació
  bilateral i de tu a tu amb Espanya, continuarem sent una regió
  més

• El sistema de finançament
  és el mateix que abans, seguim a la mercè del govern
  de torn

I a sobre té la barra de dir-nos
que ho fa per Catalunya! Tens tot la raó, Carod, en Mas ens ha
traït i jo ho diré per tu: en Mas és un poca
vergonya, un miserable i un mesquí.

I també fas bé de dir que
lluitaràs per canviar l’acord per tal que siguem una nació,
tinguem bilateralitat i el sistema de finançament sigui nou i
més semblant al que es va aprovar. És important que els
catalans i catalanes puguem veure algun polític català
actuant com si fóssim una nació i no com si fóssim
una coca de pasqua.

Però t’equivoques quan dius que
ERC ha de continuar al govern tripartit. No pots dir que és un
acte de responsabilitat, que si no CIU podria tornar a la Generalitat
i seria un daltabaix. Aquesta decisió li correspon al poble de
Catalunya. I no has de patir, la major part del poble Català
està molt empipat amb en Mas. Li farem pagar car la seva
fastigosa jugada. Però ens has de donar l’oportunitat i només
la tindrem si trenqueu amb el govern. I no t’amoïnis, que no
trencareu el Pacte del Tinell, perquè aquesta feina ja l’ha
feta la gent del PSOE, amb la passivitat del PSC i la manca de
criteri i de personalitat d’IV.

No Carod, si decidiu continuar al
tripartit us esteu equivocant completament, i els catalans i
catalanes necessitem que algú d’aquest circ de les meravelles
no s’equivoqui i faci el que s’ha de fer.

Tweet

Un dels temes cabdals en l’estatut era
la qüestió de la definició de Catalunya com a
nació. Els espanyolistes mantenen que Catalunya no és
una nació.

[@more@]

Catalunya és nació per
història, hem sigut i hem tingut consciència de nació
molt abans que els castellans. Aquells només tenien
consciència de cristians quan nosaltres ja teníem
president i Generalitat. Nosaltres ja teníem estructura
d’estat i funcionàvem com a tal molt abans que els castellans
pensessin en la possibilitat d’unir regnes per a formar un altre de
més gran. La nostra sobirania es va mantenir fins la guerra
dels Borbons. Només amb la força ens la varen treure. I
amb la força ens la van retenir i, ara, amb la força
d’una democràcia sota tutela militar, restrictiva i
intransigent, que no admet cap altra sobirania que la que han heretat
amb el botí de guerra que els van deixar els seus besavis, ens
la continuen retenint.

Jo dic que això és el
nostre objectiu, que el finançament si s’aconsegueix rai, però
que el nostre veritable objectiu ha de ser esdevenir persones
lliures. Un cop aconseguit això, podrem decidir, lliurement,
si volem o no formar part d’una idea d’estat autonòmic,
federal, confederal o el que sigui. Un cop aconseguit això, el
finançament, la solidaritat -que en tenim i practiquem força-,
la cooperació amb altres pobles, etc. el podrem decidir
nosaltres, sense soroll de sabres ni fonamentalismes cridaners i
insultants, sense falses esquerranismes igualitaris ni mentides
esbiaixades.

Ara com ara, l’estat no ens permet
triar amb llibertat. El Parlament de Catalunya ha elaborat un
Estatut. Aquesta feina estava condicionada per les pressions dels
partits espanyols i espanyolistes, pel límit de la constitució
i per la por dels eterns sabres d’acer toledà.

Quina mena de nació podem ser si
només som sobirans fins on ens deixin els segrestadors de la
nostra llibertat?

Quina mena de nació podem ser si
els mitjans de comunicació catalans diuen que això de
la nació és utopia!

Quina mena de nació podem ser si
en comptes de negociar en bloc amb els nostres segrestadors, ho fem
amb el guió que ens marquin?

Quina mena de nació podem ser
si, malauradament, alguns dels nostres polítics només
pensen en la foto i en la contraprestació de poder tornar al
Palau de la plaça de Sant Jaume!

Com potser que en Mas vulgui fer-nos
creure que hem aconseguit un gran avenç! Els nostres
segrestadors no ens reconeixen com a nació, el finançament
és el mateix que el d’abans amb una mica més
d’engrunes, el recaptador continua sent el segrestador! I el Mas diu
que s’ha aconseguit un gran avenç! Quina barra! Quina poca
vergonya! Quina brutícia! Quin fàstic!

De tots els insults que hem hagut de
patir -terroristes, insolidaris, etc.- el que més m’ha dolgut
ha estat el que ens ha fet en Mas.

De totes les amenaces que hem hagut de
patir, la pitjor ha estat la que ara es fa realitat, la de continuar
a la mateixa garjola que hem patit durant 25 anys, només
canviant el pollastre del menu per porc. Aquest avenç ens fa
una mica menys catalans i una mica menys sobirans. I això
gràcies a en Mas.

Avui és d’aquest dies que
m’estimaria més no ser català, no sentir-me català,
de fet m’agradaria no sentir res!

No hi comptis amb mi, Mas, per als teus
negocis! Potser enganyaràs els teus acòlits, però
a mi i a molts dels catalans i catalanes, a nosaltres no ens
enganyaràs! I per a que això no s’oblidi, haurem de
recordar-te de tant en tant, que ens vas trair per la corona de rei
de la coca en que ens has convertit.

Jo diré NO a l’estatut d’en Mas!

PD: Demano disculpes per vessar tanta
tristor, ràbia i indignació però es el que sento
en aquests moments!

Tweet

No fa gaire llegia a l’avui (20 de
gener) una carta d’en M.Nebot, titulada “El llibre ‘La pell de
Brau’”, sobre la cultura i els problemes per a trobar un llibre. M.
Nebot es queixa dels problemes per a trobar determinats llibres a les
llibreries i atribueix aquest problema a la cultura en general.

[@more@]

Personalment, crec que el problema de
la cultura és producte d’un error d’estratègia,
d’enfocament de la qüestió. La sobreprotecció que
atorga el dret d’autor, el conegut copyright,
perjudica la seva difusió. Una obra literària
està monopolitzada -per llei- per l’autor durant tota la seva
vida i, un cop mort, pel seus hereus durant setanta anys! Aquest
excés de protecció fa que si no és rendible
imprimir un llibre, aquest està condemnat a romandre en
l’oblit. Molta gent opina que hi ha prou amb deu anys de protecció
per a l’autor i que els hereus no haurien de gaudir d’aquest
monopoli. La obra hauria de passar a domini públic un cop
transcorreguts els deu anys o un cop mort l’autor, el que passi
abans. El govern, en aquest moment, hauria de fer una còpia
electrònica i posar-ho a l’abast de tothom a Internet.
D’aquesta manera es garanteix el rendiment per a l’autor, l’accés
per a tothom i les obres tindrien la difusió que mereixen. El
fet que un cop passat a domini públic, l’obra es posi de franc
a l’abast de tothom a Internet, fa que qualsevol hi pugui accedir a
la obra, amb la qual cosa es dissuadeix els editors d’esperar el pas
a domini públic per a publicar, car ja hi seria a l’abast de
tothom.

Altra avantatja
d’aquest sistema rau en el fet que la major difusió de les
obres redunda en benefici de l’autor, la fama del qual s’eixampla
molt més que amb qualsevol campanya comercial o premi
literari. D’aquesta manera també es garanteix l’interès
dels editors per tenir la primícia de la publicació.

En el cas de la cultura catalana, hem
de mirar aquest sistema i els de publicació amb llicència
CC (creative commons) com una manera de promocionar la nostra
cultura. Una política cultural amb l’objectiu d’aconseguir una
"renaixença" hauria d’estar orientada a la creació
d’un col·lecció d’obres catalanes gratuïtes,
difoses per Internet. Aquest sistema crearia molta inquietud pel
coneixement de la nostra cultura, sobre tot, en el cas de la música,
ja que aquest és un mitjà d’arribada al jovent molt
directe.

Us convido a
consultar la web www.devolucion.org,
on tracten d’aquestes i d’altres qüestions (patents).

Tweet

El senyor Mas no ens ha decebut i ha actuat amb alçada política. Ha
arribat a un acord amb en ZP per a l’aprovació de l’Estatut. Però, és el
nostre Estatut?[@more@]O és quelcom estrany, irreconeixible i allunyat del que
va aprovar el nostre Parlament, representant legítim i democràtic del
poble de Catalunya? Ara, el PP i la premsa castellana diran que ha
triomfat el separatisme, que Espanya es trenca, que ZP s’ha aliat amb el
terrorisme, en definitiva el mateix discurs de sempre. No penseu que res
d’això és cert, més aviat es tracta d’una comèdia pensada per al joc
polític. Els únics perdedors d’aquesta comèdia som nosaltres, els
catalans i catalanes.

Vaig arribar a pensar que en Mas s’havia fet nacionalista quan defensava
que l’article primer havia de mantenir-se a tota costa! Però tot va ser
una il·lusió. En Mas, que en castellà vol dir més i en català -ara ho
sabem- vol dir menys, ha canviat els flaixos per les necessitats dels
catalans; ha passat de poder ser una figura rellevant de la nostra
història a ser una figura popular del moment actual. Potser sortirà a la
premsa, a tot color, en primera plana i amb el seu nom a la capçalera;
potser en Duran li homenatjarà com a gran polític i líder indiscutible
de la federació. Potser -segur- la premsa “d’esquerres” castellana el
lloarà com a gran polític i la premsa de dretes castellana dirà que és
una serp que ha encantat a en ZP (cosa no gaire difícil segons el PP) i
que a aconseguit “doblegar España”. Però els catalans i catalanes que de
debò necessitem un nou estatut que ens ajudi a desenvolupar-nos i que
ens permeti albergar l’esperança d’un futur sobirà, democràtic i de
respecte a la nostra realitat i els nostres anhels, aquells que varem
pensar que els nostres partits catalans -tots- estaven fent la feina que
calia a Madrid, el catalans i catalanes -deia- ens hem sentit decebuts
per la manera en que ens ha traït el senyor Mas. Tan de bo que tinguem
la ment clara quan arribi el moment de passar comptes amb els polítics i
fem pagar la traïció amb una ensopegada electoral tan grossa com la seva
traïció.

Tweet

Aquesta frase és molt famosa als
EUA, la va popularitzar el famós programa Saturday Nigth Live
(SNL).

[@more@]

Durant el llarg temps que va trigar Franco a morir, els noticiaris nord-americans repetien en cada edició
la mateixa notícia: Franco continua viu o Franco
encara no ha mort. Quan en Franco va morir, en Chevy Chase, que
feia una secció còmica de resum setmanal de notícies al SNL,
anunciava la mort d’en Franco i llegia una frase d’en Richard Nixon, que es
referia a Franco com un gran amic dels EUA; per a acabar-ho
d’arrodonir es mostrava, darrera d’en Chevy Chase, una foto d’en
Franco al costat d’en Hitler. Aquesta mateixa notícia es va
repetir només canviant la frase de l’anunci de la mort per “El
generalísimo Franco encara es mort”.

Potser hauríem de recordar
aquesta notícia als senyors del PP, al General Mena, al cap
del JEMAD, al capità de la legió de Melilla i, en
general, a tots aquells que estan neguitosos i amoïnats pel
“desmembramiento”.

Atenciooó, atenciooó,
darrerees notícies, FRANCO ENCARA ES MORT!!

* Font: Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Generalissimo_Francisco_Franco_is_still_dead

Tweet