Per què soc independentista

Si ho voleu saber, desplegueu el post…[@more@]

No te res a veure amb el meu lloc de naixement, ni amb el lloc de
naixement dels meus pares, avis o besavis. No te res a veure, tampoc,
amb l’idioma que parlo. No te res a veure amb la bandera, l’himne o
cap altra símbol.

Tot és una qüestió d’orgull. Em sento molt
orgullós de ser català. La nostra història és,
tret de taques imperialistes com la Companyia Catalana, un exemple de
civilització. Els acords de pau i treva no tenen precedent al
món. El pactisme, el Parlament, la Generalitat i el nostre
President, tot plegat no té precedent a la història. De
tot això em sento molt orgullós. També em sento
orgullós del fet -insòlit- que la llengua catalana i la
cultura que la representa hagin resistit 300 anys de repressió,
prohibició i persecució sistemàtica. 300 anys!
Els moviments associacionistes catalans durant el franquisme és
un altre fet que em fa sentir orgull de pertànyer a aquesta
nació. I, precisament per tot plegat som una nació. Va
ser en Pau Casals el que em va fer veure tot plegat amb aquesta
perspectiva. El seu discurs a les Nacions Unides em fa venir les
llàgrimes als ulls.

I am a Catalan!

I vull la independència perquè no em deixen sentir
aquest orgull, se’n riuen, en fan mofa i escarni. No em deixen
decidir el meu present ni el futur dels meus fills. I quan els seu
“sistema legal i democràtic” em permet decidir quelcom,
ells només veuen perill. I els fem por, molta por, tanta que
han estat capaços d’arribar a fer una guerra civil per a
espantar-les, les seves pors.

No vull ser una colònia. Vull la meva sobirania. No vull la
guerra, no crec que sigui una resposta. Però si cal, si ens la
imposen, com va fer en Franco, hi seré. Mentre tant lluitaré
d’una altra manera. Amb les meves limitacions, però amb tota
la il·lusió i totes les meves forces.

Visca Catalunya Lliure!

Tweet