senar

Sé que ja fa molt de temps que
no escric res. Sé que, potser, alguns de vosaltres s’ha sentit
decebut. Ho sento molt. El cas és que ja fa temps que escric
en un altre bloc, l’Olla (http://www.olladegrills.cat).
Aquest és un projecte que va néixer fa uns mesos i que
m’ha absorbit força. A més, la campanya que vaig fer
amb altres persones a tu decideixes (http://www.tudecideixes.info)
també m’ha absorbit molt de temps. De fet volia tornar a
escriure aquí, però m’he adonat que no tinc tant de
temps com m’agradaria. El cas és que he decidit tancar aquest
bloc i passar-me al de l’Olla (http://www.olladegrills.cat/blog/2),
on podreu seguir (si voleu) els meus escrits.

Salut a tots i gràcies per
haver-me llegit!

[@more@]

Tweet

Fa temps que li dono voltes…

[@more@]

ZP vol dir:

Zero Patatero!

De tot el que va promètre: res de res. L’estatutet que ens ha encolomat és això, res de res. No resol cap dels problemes que tenim, ens a costat molt (catalanofòbia) i a sobre hem d’estar agraïts i ser responsables i votar si.

Per això us convido a participar en la campanya que s’ha engegat a

http://www.tudecideixes.info

Trobareu informació i arguments per a rebutjar l’estatutet.

Tweet

Un altre exemple de com els occidentals
sí que posem límits a la llibertat d’expressió…

[@more@]

…el trobem en la recent condemna a
l’historiador britànic David Irwing a Àustria. El tal
Irwing és un defensor del que s’anomena “revisionisme de
l’holocaust” o “negacionisme”, doctrina que nega l’existència
de l’holocaust o almenys nega les dimensions i intencionalitat del
genocidi contra els jueus. A Àustria i Alemanya això
constitueix un delicte castigat amb presó. Aquest individu va
fer dues conferències a Viena l’any 1989, on va negar
l’existència de les cambres de gas a Auschwitz. En Irwing va
ser detingut al novembre de l’any 2005 i el proppassat dia 20 va ser
condemnat a tres anys de presó. Abans de la sentència,
en Irwing es va reconèixer culpable dels càrrecs i,
també, es va penedir de les seves idees i les va reconèixer
falses.

A mi la condemna em sembla molt justa,
perquè entenc -en coherència amb el que he explicat en
altres posts- que la llibertat d’expressió no pot consistir en
calumniar, mentir i insultar. Després de la indignitat que ha
hagut de passar Europa amb el nazisme i, sobre tot, després de
la mort de sis milions de jueus, no podem permetre que algú
digui que tot això és mentida.

Tant de bo a “ej-paña”
hi hagués una legislació semblant sobre la Guerra Civil
i l’època Franquista. Així, en Pio Moa i en César
Vidal -per no dir més noms- no podrien propalar les mentides
fastigoses i insultants sobre la guerra, la dictadura i la figura del
dictador.

Tweet

En tot aquest enrenou, alguns
“occidentals” han agafat el camí del ridícul i de
la hipocresia.

[@more@]

Llegeixo a La Vanguardia que a
Alemanya hi ha una forta polèmica al voltant d’una pel·lícula
turca, a l’estil de les de Chuck Norris o Steven Seagal, on els
dolents són ianquis i els bons són turcs. La pel·lícula
és una còpia exacta de les fetes a Hollywood,
aquelles d’acció amb trets, cops i ossos trencats a dojo. Els
dolents són, no podria ser d’una altra manera, dolentíssims,
sadics i perversos; els bon són, tampoc podria ser d’una altra
manera, boníssims, maquíssims, plens a vesar de raons
per a la revenja i amb una insuperable habilitat per a estovar a tort
i a dret. La pel·lícula ha esdevingut un èxit
comercial a Turquia i als barris alemanys amb molts immigrants turcs.

Tot plegat no deixaria de ser una
història marginal sense cap interès si no fos per les
reaccions que està generant la pel·lícula. El
president bavarès, Edmund Stoiber, ha demanat la
retirada del film perquè “fomenta l’odi racista i
antioccidental”. El “Consell Central dels Jueus a Alemanya”
s’ha adherit a la demanda de’n Stoiber. La polèmica ha
arrelat en la premsa alemanya, que s’ha escandalitzat per què
considera la pel·lícula un “missatge maniqueu”.

Ningú no discuteix la baixa
qualitat de la pel·lícula -d’aquesta mena de
pel·lícules-, però no podem dir que aquesta
pel·lícula sigui propaganda ni que tingui “missatge”.
Sinó, com hem de considerar les pel·lícules
nord-americanes equivalents? Recordem que són les originadores
del gènere i que han propalat el missatge de la maldat suprema
d’orientals, russos i musulmans per tot arreu durant algunes dècades.

I sempre les hem vistes com un
subproducte d’entreteniment de baixa qualitat, sense anar més
enllà en l’anàlisi. Potser per que els europeus hem
considerat que els personatges -tots- d’aquestes pel·lícules
són caricatures grotesques al servei de l’entreteniment, sense
cap missatge de rerefons.

Però, ep! Quan els dolents són
occidentals, la cosa canvia. Defensem el nostre honor! No permetem
que ens injuriïn d’aquesta manera. Nosaltres no som així,
som bons i no pas sàdics! Hem d’impedir l’enfrontament ètnic!

Ara sí? Abans, quan els
damnificats eren altres “cultures” o “civilitzacions”, altres
col·lectius, qui s’hi indignava? Ningú, perquè
seria ridícul. Ara, alguns occidentals fan el ridícul
i, el que encara és pitjor, fan un exercici d’hipocresia
fastigós.

Notícia a “La Vanguardia”:
http://www.lavanguardia.es/web/20060221/51234231051.html

Tweet

Hi ha gent que opina que imperialisme i
colonialisme no és el mateix, que el primer és
admirable i el segon no.

[@more@]

Segons el DIEC:

imperialisme
m. Propensió política a l’extensió del
domini, a la preponderància d’una nació.

colonialisme
m. Doctrina i actitud que preconitza la colonització
com a font de riquesa i de puixança d’una nació.

L’imperialisme empra el colonialisme
com a mètode per a imperar. És, al capdavall, l’eina
per a fer efectiva l’extensió del domini. Les persones que
apliquen aquest mètode -el colonialisme- tenen mentalitat
imperialista, perquè pensen en la seva gran nació que
ha de dominar el territori que estan colonitzant. Per això els
espanyols (com ja he dit en un altre post) pensen que Catalunya és
seva i no se’n poden “despendre’s”, i que la seva tasca
vital i prioritària és acabar amb els catalans que
no se senten espanyols.

Potser hi ha qui pensa que si hem de
triar, millor triar ser colonitzador que no pas colonitzat; jo, que
soc un beneit, m’estimo més ser del costat dels
humans. Vosaltres que triaríeu, ser nazi o ser jueu? Jo ho
tinc clar!

Tweet

A “La Vanguardia” es lamenten de la
manca de recolzament de CIU, PSC i ICV a la mani del dissabte.

[@more@]

En l’editorial La
política del caracol, el director -José Antich-
comença lloant l’èxit de la manifestació per a
continuar dient que ERC s’està arrenglerant amb el PP en el
seu rebuig a l’estatut. Primer missatge:

ERC
= PP = NO A L’ESTATUT

A la fi de l’editorial diu que el
resultat del referèndum pot arribar a ser un fiasco. El senyor
Antich deu pensar “¡Ay Dios Mio! ¡Al final acabará
ganando el no!”. Segon missatge:

NO
A L’ESTATUT = DESASTRE NACIONAL

A d’altres articles del mateix diari,
es tramet les mateixes idees i altres de semblants. Totes en la
mateixa direcció, tercer missatge:

Hem
de votar SI a l’estatut.

L’ABC publica la segona part de
l’entrevista a en ZP. Abundant en la mateixa idea tramesa per “La
Vanguardia”, en ZP amenaça:

“ERC
debería apoyar el Estatuto porque seguramente será para
siempre”

Això ens ha de convèncer
que el rebuig a l’estatutet és més necessari que
mai. Aquest estatut és una riallada a la cara dels
catalans, tal i com ho demostra les paraules del ZP:

“Mi
tarea, como líder de la mayoría en el Parlamento y como
presidente del Gobierno, era sacar un Estatuto en los términos
que comprometí ante el Pleno del Congreso y ante los
españoles: constitucional, que respondiera al interés
general y que en el ámbito de la financiación
permitiera un avance pero garantizara la solidaridad. El Estatuto de
Cataluña, y las demás reformas estatutarias, se van a
culminar dentro de un respeto impecable a la Constitución.”

No en diu res de la promesa solemne que
va fer al poble català i tampoc diu que “la solidaritat”
és, sempre, en un sol sentit.

Crec que hem d’esvair els dubtes que
puguin tenir els nostres coneguts, hem de fer campanya pel NO!

Tweet

Si ho voleu saber, desplegueu el post…[@more@]

No te res a veure amb el meu lloc de naixement, ni amb el lloc de
naixement dels meus pares, avis o besavis. No te res a veure, tampoc,
amb l’idioma que parlo. No te res a veure amb la bandera, l’himne o
cap altra símbol.

Tot és una qüestió d’orgull. Em sento molt
orgullós de ser català. La nostra història és,
tret de taques imperialistes com la Companyia Catalana, un exemple de
civilització. Els acords de pau i treva no tenen precedent al
món. El pactisme, el Parlament, la Generalitat i el nostre
President, tot plegat no té precedent a la història. De
tot això em sento molt orgullós. També em sento
orgullós del fet -insòlit- que la llengua catalana i la
cultura que la representa hagin resistit 300 anys de repressió,
prohibició i persecució sistemàtica. 300 anys!
Els moviments associacionistes catalans durant el franquisme és
un altre fet que em fa sentir orgull de pertànyer a aquesta
nació. I, precisament per tot plegat som una nació. Va
ser en Pau Casals el que em va fer veure tot plegat amb aquesta
perspectiva. El seu discurs a les Nacions Unides em fa venir les
llàgrimes als ulls.

I am a Catalan!

I vull la independència perquè no em deixen sentir
aquest orgull, se’n riuen, en fan mofa i escarni. No em deixen
decidir el meu present ni el futur dels meus fills. I quan els seu
“sistema legal i democràtic” em permet decidir quelcom,
ells només veuen perill. I els fem por, molta por, tanta que
han estat capaços d’arribar a fer una guerra civil per a
espantar-les, les seves pors.

No vull ser una colònia. Vull la meva sobirania. No vull la
guerra, no crec que sigui una resposta. Però si cal, si ens la
imposen, com va fer en Franco, hi seré. Mentre tant lluitaré
d’una altra manera. Amb les meves limitacions, però amb tota
la il·lusió i totes les meves forces.

Visca Catalunya Lliure!

Tweet

Aquest matí em vaig adonar -ara
hi reflexiono sovint- que els colons manifesten constantment la seva
condició de colon.

[@more@]

Avui, mentre esmorzava, sentia a la
ràdio que en Rajoy es a Catalunya per difondre el seu missatge
contra l’estatut. Un dels actes simbòlics que va
protagonitzar, va ser acompanyar uns militants del PPC en la
recollida de signatures contra l’estatut. Un dels participants en
aquest acte va declarar:

“Queremos
mucho Cataluña. Como la queremos tanto, no queremos que se
vaya de España…”

El primer que crida l’atenció és
que, no podia ser d’altra manera, s’expressa en castellà, fet
que coincideix amb el que va advertir
en Rem i el que jo, després, també
explicava. És el primer tret característic del
colon, no fer seva la cultura local.

El segon és la manera en que es
construeix la frase. Parla de “Cataluña”, però
no diu res de les catalanes i catalans, els veritables destinataris
de l’estatut. Al capdavall, el que els interessa no és pas el
poble, sinó la finca.

Potser direu “home, això és
filar molt prim!”, però
no és així. Jo he viscut molts anys fora de Catalunya
i, sovint, la forma d’aquesta frase acostuma a ser:

“Queremos mucho
Cataluña, pero sin los catalanes”

Recordeu
que els colons consideren que la terra que envaeixen els pertany i
que els nadius han d’ésser foragitats.

Tweet

En Rem em va fer para atenció en
un fet que, fins ara, em semblava tan evident que no n’havia parlat
mai!

[@more@]

En el post “Peaso
país! 2”, en Rem explica que viatjant en el metro de
Barcelona, es va trobar amb la guixada:

FUERA
INMIGRANTES

així, en castellà.
En Rem, en un comentari, aclareix que el fet que estigui escrita en
castellà indica que l’autor és un immigrant i que podem
inferir que ha oblidat el seus origens -en Rem es declara fill
d’immigrants, com jo i com la majoria dels catalans-. Jo, en llegir
el comentari, vaig respondre que el problema és que en Rem no
entenia el que passava. L’autor NO és un immigrant, és
un COLON. La situació d’un immigrant i un colon és la
mateixa: tots dos es troben fora de casa. La diferència entre
ambdós és molt senzilla, l’immigrant sap que és
a casa d’algú i ho respecta; el colon pensa que es troba a una
casa nova amb un inquilí que fa nosa i amb qui s’ha d’acabar,
bé per assimilació, bé per anihilació o
bé per expulsió. Aquesta és la realitat de
Catalunya.

Tweet

Ahir, “El Periodico” va publicar
els resultats d’una enquesta sobre l’estatut i altres temes
diversos…

[@more@]

Aquesta enquesta em va fer venir al cap
una altra que va publicar fa uns dies “La Vanguardia” i de la
qual ja en vaig
parlar en un altre post. És curiós, però
aquesta enquesta diu, si fa no fa, el mateix que la de “La
Vanguardia”: Més de la meitat dels catalans votarà
“SÍ” a l’estatut d’en Mas i ZP. També asseguren que
més de la meitat dels votants d’ERC hi votarà a favor.
En aquest cas, s’ha apujat a 800 el nombre d’enquestats.

Aquests resultats contrasten amb el
sentiment generalitzat que percep al meu voltant (molt heterogeni) i
el que he llegit a les seccions de “cartes al director” de
diaris com ara “La Vanguardia”, “El Periodico” o l’”Avui”.
A més a més, la majoria dels articles d’opinió
també apunten a la direcció contrària, és
a dir, que la majoria de catalans estan en contra de l’estatut.
Potser hi visc a un altre món i la majoria dels catalans estan
a favor de l’estatut, potser. Però, potser també, la
realitat és que aquestes enquestes en tenen molt, de
“talante”.

Tweet